Exploracions espeleològiques al sègle XVII

EXPLORACIONS AL SÈGLE XVII EN EL MONTSEC I A LA CONCA DE MEIÀ 

(Pallars Jussà i Noguera)

en, Exploracions, núm. 19

(2010) pp. 93-104

Ed. Espeleo Club de Gràcia. Barcelona

Francesc Miret Pérez

Grup d’Espeleologia de Badalona

RESUM

La novetat que presentem en aquest article és la transcripció d’un text de Joan Gaspar Roig i Jalpí, imprès per primera vegada l’any 1668, dins d’una obra de més abast, on es situen, descriuen i es mesuren cavitats de la vessant nord del Montsec i de la conca de Meià, (Pallars Jussà - Noguera). Trovant-se les primeres notícies de la devallada, amb fins exploratoris, d’avencs a Catalunya.

INTRODUCCIÓ

A les èpoques prehistòriques els homes no es van conformar quedant-se a les zones més confortables i il·luminades, a prop de les entrades de les cavernes, sino que van recórrer fosques galeries, superar desnivells verticals i també van nedar o navegar per rius subterranis.

A prop de casa nostra, a les mines de Can Tintorer, Gavà, Baix Llobregat, al neolític s’escavaven, artificialment, galeries i pous subterranis.

Així, amb una tecnologia i uns materials rudimentaris, però bàsics i efectius, per a il·luminar-se i progresar pels diferents tipus de galeries subterrànies, ja els homes recercaven qualsevol profit que els podria donar l’exploració i per tant el coneixement de les cavernes.

D’abans de la segona meitat del segle XIX no es disposa de gaire documentació escrita sobre exploracions de cavernes a Catalunya. Però, al segle XVI, segons la inscripció que va anotar Víctor Balaguer, ja s’havia devallat el pou del Diable de la cova del Salnitre de Montserrat. Al mateix segle, amb motiu de rescatar un home degollat, es va baixar el pou de l’avenc de la Serrallonga dels Codolosos a Mura, Bages (FERRANDO, (1993). El precedent més antic que coneixem de la descripció d’una caverna, tracta de la cova Simanya (Vallès Occ.), al llibre de Gerònim Pujades, (1609), Crónica Universal del Principado de Cataluña, recollida per ULLASTRE, (1971 i 1974).

BAYERRI, (1934), al seu catàleg espeleològic de la comarca de Tortosa, donà notícies de cavitats de la zona documentades des del segle XIII. També, ens fa la transcripció de part de l’obra de Francesc Martorell, (1627), Historia de la antigua Hiberia, on figura la descripció de la cova Gran de Cardó.

Els texts de Roig, impressos l’any 1668 – que transcriurem més endavant – han quedat fora de la divulgació en l’àmbit espeleològic. Es tracta dels més antics que fan referències a la situació, mesures, descripció, etc. de  diferents cavernes d’una mateixa zona de Catalunya. També per primera vegada ens donen noticia de la devallada de cavitats amb accés vertical.

Al segle XVIII, la literatura sobre cavernes continua sent minsa. Dins del mateix article de  Bayerri, aquest, recull de Vicenç Vinayma, (1738), la cova de les Marevelles, inclosa en el llibre, Hydrologia o Tratado de las aguas ferruguíneas ... de la Virgen de la Cinta en Tortosa. L’any 1786, Francisco de Zamora inicia una sèrie de viatges per Catalunya, anotats al seu diari, on va incloïnt les cavernes que va visitant i també les que l’indiquen, efectuant-se pel seu encàrrec la topografia, l’any 1790, de la cova o forat del Salnitre de Collbató, Baix Llobregat, tractant-se del mapa més antic d’una caverna del nostre país. BOIXAREU, (1973). MIRET, (1996 i 2004). PALLARÈS, (1996).

A principis del segle XIX, Gerard Joana, dins d’un manuscrit, fa un estudi sobre la muntanya de Montserrat, amb el títol següent: Origen y estructura exterior e interior de la montaña. Cueva del Salitre. Diferents autors han considerat aquest escrit com el primer de l’espeleologia a l’Estat. ARDANUY i ARDANUY, (1995).

Els relats dels viatgers il·lustrats, l’empenta que van prenent les ciències naturals, l’inici de l’excursionisme científic, els ingeniers de mines reconvertits en geòlegs, l’habilitació de les cavernes per l’ús turístic,  ...  i a la fí, la consolidació de l’espeleologia, fan que a mesura que avança el segle XIX, les cavernes vagin canviant les utilitats que les havien donat els homes per a unes altres més científiques i lúdiques.

Martel, l’any 1896, al visitar la cova del Salnitre, junt amb altres companys, realitzen la primera activitat “oficial” de l’espeleologia al nostre país. Li mostren una topografia de la

cova, a escala 1: 500, que segons el mateix Martel: “està aixecada amb prou exactitut”. MARTEL, (1898).

L’any següent, Font i Sagué publicà el Catàleg Espeleològic de Catalunya i devallà el pou de l’avenc de Can Sadurní al massís del Garraf, considerant-se aquesta data, 1897, com l’inici de l’espeleologia a Catalunya.

L’AUTOR I L’OBRA

JOAN GASPAR ROIG I JALPI. Blanes, (Selva), 1624 – Manresa, (Bages), 1691

Historiador i falsificador de texts historiogràfics.

Habità durant la seva infantesa a Girona i després a Barcelona. Fou testimoni del Corpus de Sang (1640). Després es féu pare mínim. Des de 1663 residí al convent de Girona on l’any 1667 ja era vicari corrector del convent; després fou provincial dels mínims i examinador sinodal dels bisbats de Girona, Barcelona i del Priorat de Santa Maria de Meià. Entre 1670 i 1673 visqué a Madrid. Va obtenir el títol de cronista reial per a la corona d’Aragó. Durant una estada a Blanes sofrí un atac apoplètic que el deixa impedit del costat dret. Va apendre a escriure amb la mà esquerra. Durant els seus darrers anys va viure al convent de Manresa.

Les seves obres més importants són, Crónica General de Cataluña (1674), Epítome histórico de la ciudad de Gerona (1678) i História de la ciudad de Manresa (1692).

Les seves falsificacions són, Cronicó de Liberat  (1669) i el Llibre dels fets d’armes de Catalunya (1673-75) atribuït a Bernat Boades, probablement tingué alguna intervenció en la redacció del també fals Cronicó d’Hubert (1664). COLL, (1981).

L’any 1668, Joan Gaspar Roig i Jalpí publicà el següent llibre: Tratado de las excelencias y antiguedades del Priorato de Santa Maria de Meyà en el Principado de Cathaluña / por Iuan Gaspar Roig y Ialpi. Impresso en Gerona por Geronimo Palol. Característiques: Palau 275.560, Torres Amat 560. (16), 200 p.; 8ú  (14 cm). 

En 1881, més de doscents anys després, es torna a fer una altra edició – a la que ens anirem referint en endavant  – amb característiques diferents: Tratado de las excelencias y antiguedades del Patronato de Santa María de Meyá / por el P. Fr. Juan Gaspar Roig. Según la edición de 1668. Lerida. Imp. Mariana, á C. de Carruéz. 137 p., VI; (150x100 mm).

A continuació, transcriurem, literalment, la part de l’obra mencionada amb anterioritat que ens parla del nostre tema.

CAPÍTULO XI.

Describese el priorato de Meyà, y refiérense algunas cosas muy particulares y prodigiosas, que dentro de él se hallan y admiran.

           

            (...) pp. 98-102:

Las cuevas que hay por una y otra parte de la montaña de Montsech de Meyá son casi incomparables y por consiguiente no se pueden todas individuar, (dejando á parte las muchas aberturas que en aquella tierra llaman Querants (1). Pero la las mayores de dichas cuevas son ocho (2), como se siguen.

En el término de Santa María es la cueva Negra, de mas de doce pasos de largo y otros tanto de ancho.

Pel topònim, Roig, es refereix al de la cova Negra de Matasolana, estudiada i topografiada per primera vegada per espeleòlegs del GIE del C.E. de Gràcia, CAIROL;  ALSINA; RIERA (1966). Però, per la situació i descripció, es tracta de la cova Fosca de Vilanova.

Com anirem veient al llarg d’aquestes notes, a vegades, el topònim correspon a una cavitat i la descripció i/o situació és d’una altra cavitat diferent.

Més informació de la cova Negra de Matasolana: BORRÀS et al. (1978). ESCOLÀ (1970). VEGA (1981).

En la cuadra de la Coscollera está la cueva del Cristal, asi llamada porque las peñas de ella relucen como si lo fueran. Y se dice que cavando muy adentro se halla de muy fuerte y fino.

Espeleològicament aquesta cavitat encara resta inèdita, però les següents dades indiquen clarament la seva existència:

CORTÈS (1984).  “A 15 minuts de la Pedrera de Meià pujant a Rúbies es trova l’ombriu barranc de la Cova del Cristall”.

GÀZQUEZ (1984 i 1997). “Cova del Cristall (inèdita). Al SW de Rúbies, al barranquet que travessa el vell camí de la pedrera. Actualment perduda”.

En el término de la Valle del Priorato está la cueva Oscura ó, como la llaman ellos, -Fosca-, la cual tiene ochenta pasos de ancho y otros tantos de largo.

La descripció que fa Roig d’aquesta cova es correspon amb la Negra de Matasolana de la que ja hem donat referències. El topònim coincideix amb la Fosca de Vilanova. Roig intercanvia el nom amb les descripcions d’aquestes dues coves.

FONT (1897), només la cita: “Vilanova de Meyà. 264) – Cova Fosca. – Està situada a mitja hora al SE. del poble”.

JEANNEL; RACOVITZA (1912), ens diuen: “279. Cova fosca de Villanova.

Située a l’est du village, termino municipal de Villanova de Meya, partido de Balaguer, provincia de Lerida, Espagne. – Altitude: 894 m. – Roche: Calcaire crétacique. – Date: 8 setembre 1910.

Matériaux: Coléoptères, Hymenoptères, Trichoptères, Thysanoures, Collemboles, Aranéides, Acariens, Mollusques. – Numéro: 389

Il faut une heure de marche du village pour atteindre cette grotte s’ouvrant dans un garrigue près d’un chemin muletier. Entrée triangulaire; couloir clair et sec formant vestibule avec, au fond, un trou étroit par où l’on se glisse dans un boyau donnant sur un carrefour, d’où partent deux autres boyaux d’une dizaine de m de longueur, terminés par un point d’absorption colmaté.

Sol couvert d’éboulis, avec quelques parties argileuses. Incrustations rares et localisées. Suintements peu abondants. Agitation de l’air nulle.

Temperature de l’air au fond: 13º 25.

Des crottes de lapin, de rat et des débris ligneux partout. Animaux nombreux, dont Speonomites velox JEANN (Col. Silphides). Sur des toiles habitées par une petite Araignée de nombreuses élitres du Speonomites”.

FAURA (1911), recull la cita bibliogràfica anterior, afegint-hi “(...) El total recorido es de un centenar de metros (...) Se recogieron 13 individuos del nuevo género Speonomites”.

ESCOLÀ (1970), publicà la primera topografia de la cavitat.

Més informació de la cova Fosca de Vilanova: SAS-CGB, (1967). GÀZQUEZ, (1984 i 1997).

En el mismo término de la Valle se halla la cueva llamada -Sens Fons-, cuyo puerta tiene de ancho mas de ochenta varas (3), y se vá bajando hasta un llano, donde hay una grande balsa, que está siempre llena de agua muy buena y cristalina, que se distila de lo alto de la montaña, y por los lados tiene unas piedras relucientes, como si fueran vidrio cristalino, y en uno de los lados tiene una puerta grandísima, la que baja muy honda, tanto, que atando una piedra en muchos cordeles atado el uno con el otro, no se halla el suelo, y por eso la llaman Sens Fons, que es lo mismo que decir que no se le puede medir el hondo que tiene.

És clar que Roig es refereix a la caverna ara coneguda com cova del Gel o espluga dels Correis.

La primera noticia espeleològica que disposem correspon al bioespeleòleg Hustache que va trovar un nou coleòpter (1910). Pocs dies després la van visitar JEANNEL & RACOVITZA, (1912). A continuació transcriurem la ressenya que van publicar.

278. Cova del Gel

Située sur le versant nord du Montsech de Rubies, sous la pointe la plus élevée, termino municipal de Llimiana, partido de Tremp, provincia de Lerida, Espagne. – Altitude: 1344 m env. – Roche: Calcaire crétacique. – Date: 7 septembre 1910. Matériaux: Coléoptères, Diptères, Collemboles, Myriapodes, Oligochètes. – Número: 388.

Il est plus facile d’arriver à cette grotte par Villanova-de-Meya; un bon sentier passant par le Pas Nou vous mène en 3 h. ½ à la limite supérieure de la forêt et à 30 minutes du ravin puissant à la source duquel se trouve la grotte. Une marche de flanc sur una pente de 45º, puis une glissade dans le ravin, vous amène devant l’énorme voûte qui sert d’entrée. Il faut desdre un ébouli à ciel ouvert, formé des débris d’una partie de la voûte, qui devait clore primitivement et presque complètement cette caverne; c’est l’approfondissement du ravin qui a dû occasionner l’effondrement de sa partie antérieure. Sous la haute voûte, s’étend un vestibule clair, colonisé par les plantes vertes, de 60 m. env. de diamètre, limité au fond par une bordure rectiligne d’éboulis qui, de loin, ressemble á un mur en ruines. Derrière, la grotte s’étend dans un joint de stratification très incliné; des éboulis délimitent de petites salles, mais, en réalité, toute la grotte n’est qu’une fente unique, entre deux bancs, se rétrécissant de plus en plus. La longueur totale peut atteindre 150 m et la profondeur 80 m env.

Le sol est ou rocheux ou couvert d’éboulis; on ne trouve que fort peu d’endroits argileux. Les incrustations sont d’une blancheur d’albâtre, mais elles sont localisées en certains endroits favorables. Dans la partie basse du fond, le plafond est entièrement recouvert de beaux cristaux de calcite. Dans toute la grotte d’ailleurs ces cristaux prennent un développement inusité.

Des oolithes se forment activament en un endroit. Dans une cuvette rocheuse très plate, sont rassemblés des débris rocheux divers, depuis le fin grain de sable jusqu’aux débris anguleux de 6 à 8 mm; des goutes d’eau tombant de plafond trés haut les remuent constamment et, petit à petit, les enrobent dans de la stalagmite. On trouve en effet des oolithes à tous les stades de l’enrobage; les sphériques ont d’ailleurs la structure classique par couches concentriques. L’oolithe peut donc se former ailleurs que dans l’eau courante ou jaillissante; pour qu’elle prenne naissance, il suffit qu’un support (petit grain en nature quelconque) en mouvement soit mis en contact avec de l’eau incrustante. Nous reviendrons à une autre occasion sur ce sujet.

Les suintements sont très rares; il n’y a pas de flaques d’eau. Les roches sont à peine humides. L’agitation de l’air est nulle.

Dans le vestibule, un maigre filet d’eau tombant du plafond est recueilli dans une auge, par les bergers. Un éboulement tombé devant une niche du vestibule (á droite) a formé une sorte de petite grotte obscure, humide et incrustée.

Au fond: thermomètre sec: 1º8 C; thermomètre humide: 1º3 C; baromètre: 654 mm; humidité: 91’2 % (avec corr. de press.).

Température de l’air de la petite salle du vestibule: 4º5 C; de l’eau du vestibule: 4º5 C.

Ces températures sont très basses; nous avons d’ailleurs affaire à une glacière naturelle, car on est unanime dans le pays pour affirmer que jusqu’au mois de juillet, au moins, on trouve de la glace dans cette grotte, soit sous forme de bancs sur le plancher, soit sous forme de stalactites suspendues au plafond. La topographie de la grotte explique facilement ce fait; l’air froid emmagasiné en hiver ne peut s’échapper et l’eau d’infiltration se conserve à l’état solide jusqu’à ce que la chaleur estivale ait pu pénétrer jusqu’au fond de la grotte par diffusion, ce qui n’arrive qu’en automne.

Nous avons vu partout des crottes de Chauves-Souris éparses et des débris ligneux, mais pas un seul être vivant. Mais dans la petite salle du vestibule, nous avens trouvé une maigre faune dont Speonomus puncticollis JEANN. (Col. Silphides); il est vrai que la température y était plus élevée et surtout qu’il y avait du suintement assez abondant.

FAURA, (1911), tradueix i interpreta l’article anterior així:

“Cova del Gel: Llimiana (provincia de Lérida, partido judicial de Tremp). – Cuenca del río Noguera Pallaresa; vertiente N. de la montaña de Montsech, á los 1.344 metros sobre el nivel del mar, y siguiendo el camino de Vilanova de Meyá á San Miguel de la Vall. Es una gran depresión de la montaña al aire libre; el piso baja con rápida pendiente, conduciéndonos á la entrada propiamente dicha de la cueva. La altura de techo en la primera caverna es de unos 30 metros, y 60 de ancho; dimensiones verdaderamente gigantescas. El vestíbulo es claro y llano, limitado en el fondo por unos muros de peñascos desplomados, y por detrás de estos se baja como en una sima, entre pedruscos, hasta llegar al fondo del antro, donde existe uns obscuridad completa y muy baja temperatura, 1,75º centígrados. El total recorrido fueron 150 metros.

En esta gran sima, de 80 metros de profundidad, se conserva el hielo aun en el mes de Agosto, debido á la persistencia de bajas temperaturas, por la conservación del aire frío en invierno. Hay abundantes y puras incrustaciones calizas en el fondo de la cueva; y, además, es curioso un depósito de oolitas calizas.

De Biospeleología: solamente se pudieron recoger algunos insectos en un rincón, á la derecha de la entrada, donde la temperatura no era tan baja como en el fondo, y entre ellos había un individuo macho de Speonomus puncticollis Jeannel.”

Més informació del forat del Gel: BORRÀS et al. (1978). CARRERAS & CANELA, (1962). ESCOLÀ, (1970). GÀZQUEZ, (1984 i 1997). SAS-CGB, (1967). ULLASTRE, (1967). VEGA, (1981).

Forat del Gel. Fot.: Ferran Cardona

En el mismo término de dicha valle hay otra cueva llamada de la Sabina, de rara hechura. Su puerta está al igual del suelo, que tiene diez palmos en cuadro, y despues se vá ensanchando en figura redonda en espacio y medida de veinte y cinco palmos de diametro á manera de pozo. Y desde la igualdad primera con el suelo hasta la primera hondura tiene de distancia sesenta y nueve palmos. Aquí empieza una bajada, que dura planeando cuarenta pasos de largo, veinte de ancho y otros tantos de alto, á manera de una grande gruta, y al cabo se está estrechando y se halla una abertura de cinco palmos en cuadro, peña abajo costeando, la cual dura doce palmos. Entrando por aquella abertura, se halla como un grande y espacioso salon de cuarenta y cinco pasos de largo, veinte de ancho y treinta de alto, en el cual se ven varias hechuras y muestras muy curiosas de pabellones, puntas grandes y pequeñas, y asimismo columnas, desde unas que son como el dedo, hasta otras que son mayores que hombres, que no es posible poderse dár á entender que la naturaleza haya hecho tales cosas porque no son de peña, sino de materia cristalina muy reluciente, tanto, que entrando una antorcha encendida en el dicho salon, es incomparable el resplandor que despide, é inexplicables las cosas maravillosas que en el se ven.

El topònim d’aquesta caverna es el mateix que cita PUIG I LARRAZ, (1896), procedent de Lluís Mª Vidal del But. de la Comissió del Mapa Geològic, dient: “CUEVA DE LA SABINA .- Está situada al Este del lugar de Rubíes; no es más que una larga y estrecha hendidura abierta en la roca caliza y erizada de estalactitas”. Podria tractar-se de la catalogada per GAZQUEZ (1997: 26-27) com: Cova de la Savina (= C de la canal de Migjorn = del Projectil).

De nou, el topònim correspon a una cavitat i la descripció a una altra, en aquest cas, la situació i descripció de la cavitat coincideix amb l’explorada per Ll. Auroux i F. Sas el 7-XII-1964, com: avenc de la Grallera, SAS – CGB. (1967).

Els anys 1968-69 components de l’ERE-CEC la tornen a visitar i publiquen una nova descripció, ESCOLÀ (1970), canviant avenc per forat.

L’any 1986 el G.E. Lleidetà aixeca la topografia, G.E.LL. (1987), com Forat de la Grallera, amb les següents dades espeleomètriques: rec., 93 m, des., - 41 m.

L’any 1910, a la visita a la zona, JEANNEL; RACOVITZA (1912), prenent la següent nota: “El Forat de Costerobles est un aven profond de 25 “canas” de cordes (4), qui serait situé sur le versant nord du Montsech, en face Llimiana, sur le territoire de cette commune”.

 FAURA (1911), fa la interpretació del paràgraf anterior d’aquesta manera: “El Forat de Costerolles: Llimiana (provincia de Lérida, partido judicial de Tremp). Sima situada en la vertiente N. de la sierra del Montsech. Se necesita para explorarla más 20 canas de cuerda; pues es muy probable que pase de los 35 metros”.

ESCOLÀ (1970), el cita, referint-se a Jeannel, com: Forat de Costarrobres.

BORRÀS et al. (1978), donant la referència de Faura, tot afegint: “(...) pensem que molt possiblement es tracta del Forat de la Grallera.

GÀZQUEZ, (1984), referint-se al Forat de la Grallera, ens diu: “(...) és probable que aquesta cavitat sigui el forat de Costarrobres, citat per Jeannel”.

El topònim Costerobles, recollit per Jeannel i Racovitza, s’ha anat transformant primer en Costerolles i després en, Costarrobres. A la fí sembla prou clar que, es tracta de l’ara conegut com, el Forat de la Grallera.

En el término de Rubies, hay otra cueva grande que se llama del Salitre, y dásele este nombre porque en ella se halla de aquel material con alguna cantidad considerable. (5).

En el mismo término de Rubies al pié de la montaña del Montsech, á la parte de poniente, junto al rio Noguera Pallaresa, en la memorable cueva del Oro, la cual es de esta forma. Tiene su puerta treinta palmos de ancho y veinte de alto, y á pocos pasos se vá estrechando de suerte que hace diferentes huecos; porque sube y baja, ya estrechándose y ensanchándose, prosiguiendo de esta suerte por espacio de trescientos pasos. Despues se va estrechando tanto, que remata con un agujero de cinco palmos en cuadro, el cual está en roca firme. Pasada aquella abertura se va prosiguiendo por espacio de más de doscientos y cincuenta pasos, al cabo de los cuales se halla un estanque ó lagunilla de agua cristalina, saludable, deleitable y muy gustosa, que parece pasa por minas de oro. Esta cueva esta en peña viva y firme, dentro de la cual no hay humedad alguna, sino la poca que el remate de ella causa aquel pequeño estanque. Es cosa maravillosa que algunas veces de improvisto llega tanta copia de agua, que á buen seguro podrian moler con ella tres muelas, viniendo de aquella lagunilla y cueva abajo, hasta hallar dos aberturas redondas que dan sobre el rio Noguera con ímpetu y ruido muy espantoso. No viene á tiempo señalado aquella agua; porque á veces dos meses y tres, y á veces dos y tres años de la una á la otra avenida, y año hay que en el verano hace tres y cuatro y mas avenidas. Pero siempre en verano, y así no viene por abundancia, ni por muchas y continuas lluvias, antes se podria atribuir á la sequedad del tiempo, pues suceden siempre en tiempos de calores. A veces dura esta copia de agua dos y tres horas, y á veces todo un dia. Que dentro de aquella cueva haya mineral de oro no es tan cierto ni averiguado que se pueda afirmar por cosa indubitable; dícese, emperó, que cuando el rio Noguera viene crecido, se halla oro desde la cueva por abajo, en la parte por donde se comunica con el rio. Y es verdad que en la ciudad de Balaguer se tiene por cierta tradición que el altar del glorioso Padre Santo Domingo, que está en la iglesia del monasterio de su sagrada religión en dicha ciudad, se doró del oro que en tiempo pasado se sacó de dicha cueva.

(BOIXAREU, 1973), recull del diari de Francisco de Zamora: “Día 13 de Octubre de 1788.

En el monte de Monsech, a la parte de poniente, hay una caverna que la llaman el Furat del Oro, que es muy profunda y a ocasiones arroja grandes porciones de agua repentinamente, especialmente cuando corre levante. El agua saca de adentro unas arenas de color de oro. Sobre esto, téngase presente la especie de Tito Livio, que cuenta haberse Anibal aprovechado de las minas de España, y que después mandó cerrar.

CARDONA, (1986), PLADEVALL, (1985) recullen de MADOZ, (1845-1850): “MONTSECH. (...) también se encuentra en el - Noguera Pallaresa - y a la orilla izquierda del rio una gruta que se introduce más de ½ hora bajo el Montsech de Llimiana donde ha formado caprichosas petrificaciones la naturaleza, y se encuentra asimismo arena con mezcla de diferentes metales; saliendo de esta gruta cuando sopla con fuerza al este un chorro de agua de mas de 3 muelas que va á caer con gran ímpetu sobre el Noguera. (...)”. MADOZ, a la mateixa obra, dins l’artícle: “LERIDA ó LLEYDA prov. de” torna a esmentar la cavitat aplicant el seu topònim “Forat del Or”.

PUIG, (1896), ens diu: “Cueva del Forat del Orp, El Foral del Or, Ojero del Oro. – Con todos estos nombres, que en realidad se ve que no son más que uno solo, hemos encontrado citada esta cavidad”. Puig pren les notes procedents de Lluís Mª Vidal al But. de la Comissió del Mapa Geològic, Atlas fotogr. de Lérida, i de Harlé, pp. 182. “Cueva del Monsech”., pp. 185-186, referint-se a Madoz. Puig sospita que tots els diferents noms es refereixen a la mateixa cavitat, i ja té raó.

FONT, (1897), recull i simplifica les dades de Puig citant, només, amb un nom a la cavitat: “Cova del Forat del Orb”.

JEANNEL & RACOVITZA (1912), publiquen la següent fitxa: “273. El Forat del Or.

Situé à l’entrée avl du Passo de Terradets, sur la rive gauche de la Noguera Pallaresa, en face le pont d’Ager, termino municipal Llimiana, partido de Tremp, provincia de Lerida, Espagne. Altitude: 334 m. env. – Roche: Calcaires crétaciques. – Date: 31 août 1910.

Matériaux: Coléoptères, Collemboles, Aranéides, Isopodes, Ampipodes, - Numéro: 383.

Cette grotte est citée deux fois par PUIG Y LARRAZ (1896). Una première fois p. 182, d’après Vidal, sous les noms de “Cueva del Forat del Orp, El Forat del Or, Ojero des Oro” mais placée à tort sur le territoire du termino mucipal de Fontllonga, partido de Balaguer. Une seconde fois p. 185, d’après Madoz, sous le nom de “Cueva de Monsech” et correctement attribuée au termino municipal de Llimiana, partido de Tremp. PUIG Y LARRAZ déclare hésiter à considerér les deux me mentions comme synonymes, vue la distance qui sépare les deux communes. Cette distance est effectivement considérable si l’on considère la situation des villages, mais en réalité, les territoires très étendus de ces communes se touchent et la grotte se trouve près de leur frontière. D’ailleurs, sur la rive gauche de la Noguera il n’y a qu’une seule rivière souterraine intermittente.

Juste en face du pont d’Ager, sur la rive gauche, a 15 m. env. au-dessus du niveau de la rivière, s’ouvrent deux orifices triangulaires creusés dans deux joints de stratification successifs. L’orifice supérieur est plus grand; il conduit dans une galerie sèche dont le sol ne montre pas de trace récente d’eau courante. L’orifice inférieur est précédé d’un thalweg allant rejoindre la rivière; la galerie qui y faut suite montre les signes caractéristiques de l’erosion aqueuse actuelle et va rejoindre rapidement la galerie supérieure. A partir de ce carrefour, la galerie s’étend en ligne droite, suivant toujours un joint de stratification et pourvue d’un plancher très incliné, jusqu’à un second carrefour présentant une vaste fosse de 3 m de profondeur. De l’autre côte, deux galeries s’amorcent; l’une à gauche, fortement descendante et courte, l’autre à droite, plus longue et à faible pente. Les deux aboutissent à une nappe d’eau siphonante.

Les incrustations manquent presque complètement, partout les parois inférieures à un montrent les traces de l’érosion aquatique. Des bancs de sable es te gravier occupent le plancher, mais l’eau ne doit pas atteindre le plafond de la grande galerie, même par les fortes crues. L’agitation de l’air est forte près de l’entrée, mais nulle vers le fond.

Au fond: thermomètre sec: 12º 5 C; thermomètre humide: 12º; baromètre: 734 mm; humidité: 94% (sans corr. de press.); température de l’eau: 11º 5 C.

PUIG Y LARRAZ (1896, P. 186) rapporte que “cuando sopla con fuerza el E., sale por su boca un chorro de más de tres muelas” et tous les gens du pays interrogés nous ont confirmé le fait. Ils ajoutèrent même que lorsque la rivière souterraine coule (et cela arrive plusieurs fois par an et pendant un nombre variable de jours) on est sûr qu’il pleuvra dans le pays!

Il est possible que cette croyance soit née d’une mauvaise interprétations des faits. La topographie de la grotte montre que l’eau doit subir une pression hydrostatique considérable pour jailler par l’entrée. Le vent ne semble pas capable d’exercer semblable pression et d’ailleurs on ne voit pas comment il l’exercerait.

Il est vrai qu’on porrait imaginer l’explication suivante. La rivière souterraine ne serait qu’une dérivation de la Noguera, qui s’amorcerait dans une des berges de l’aval et seulement quand les eaux seraient très hautes. Il est exact que les pluies sont amenées surtout par le vent d’est, qui naturellement commence par condenser ses vapeurs d’abord dans le haute montagne; les pluies tombées dans le haut de la vallée, du côté de la Pobla par exemple, gonflent la rivière, qui amorce sa dérivation; la rivière souterraine coule donc avant qu’il ne pleuve sur le Montsech, et cet écoulement annonce la pluie au lieu de succéder à celle-ci.

La température de 11º 5C que nous avons constatée pour l’eau souterraine est normale pour les grottes de la région et bien inférieure á l’eau de la Noguera; mais on peut retorquer à la objection tirée de ce fait que la dérivation n’étant pas amorcée, nous avions affaire à une eau soumise depuis longtemps à l’unique influence de la température interne du massif.

Nous devons néanmoins avouer que nos observations sommaires sur la topographie de la région et sur celle de la grotte, ne nous pemettent ni de nier ni d’affirmer semblable dérivation. Si les observations des gens du pays sont exactes, il y a là un problème hidrologique intéressant que nous recommandons à nos confrères.

Les Chauves-Souris manquent, mais on trouve de leurs crottes éparses autour desquelles s’assemblent les animaux, assez nombreux encore pour une grotte souvent inondée. Les Aranéides se tiennent seulement dans les parties hautes non atteintes par les creues, mais le Speonomus puncticollis JEANN. (Col. Silphide) se rencontre jusque sur le bord des nappes aqueuses du fond.

FAURA (1911), extractà i tradueix: “El Forat del Or: Sin. Cueva del forat del Orb; Ojero del Oro; cueva del Montsech, Llimiana. – Tiene dos entradas en la caliza senonense que luego se confunden en una sola galería subterránea, originada por el curso de una ribera intermitente que sigue la línea de estratificación sin ramificaciones laterales. Abundan los depósitos de arcillas y arenas más ó menos finas, debido al arrastre de las aguas; en el fondo hay dos lagos de regulares dimensiones. El total recorrido es de 200 metros. La temperatura interior es de 12,5º centígrados en el aire, y el agua de los estanques tiene 11,5º centígrados.

En las épocas de grandes lluvias el agua corre por ese túnel, sin derivaciones del Noguera Pallaresa, puesto que el nivel de los lagos está más bajo que el lecho del río. Opina M. Racovitza que el agua provendrá de las absorciones del Montsech, con presiones hidrostáticas considerables, subiendo el agua 30 metros sobre el nivel normal del agua de los lagos.

De Biospeleología: el Speonomus (s. str.) puncticollis n. sp. Jeannel”.

Més informació del forat de l’Or: CARDONA, (1989). ESCOLÀ, (1970). GARZA, (1991). GÀZQUEZ, (1984 i 1997). RUBINAT, (1981). SAS-CGB, (1967). VEGA, (1981).

Bufador. Fot.: Ferran Cardona

En el término de Argentera hay una pequeña cueva cerca del rio (5), la cual tiene la puerta entre cierzo y levante, y en dicha cueva hay un agujero, por el cual sale un viento muy frio, en particular cuando aprieta mucho el calor, y como está cerca de la casa rectoral, goza el rector del mismo regalo que gozan los de Olot en aquellas grietas que llaman ellos y llamamos nosotros -Los Bufadors de Olot-.

En el término de Clua, en una montaña sobre dicho lugar, á la cumbre ó corona de ella, se halla una abertura de ocho palmos de ancho y diez pasos de largo (5), de la cual acostumbra a salir en el invierno un viento calentísimo, que parece hay dentro de ella un terrible fuego, según el humo que arroja; y en el verano es excesivo el frio que de aquel buche sale.

En el puche de Meyá, mil pasos léjos de la antiquísima iglesia de S. Cristóbal, hácia tramontana, se halla una concavidad que en aquella tierra llaman Querant de Meyá, Está la puerta al poniente, y es de hechura redonda en peña firme, de cinco palmos de diámetro, por el cual se vé la hondura, que es de diez y seis varas, con que es fuerza bajar con sogas, y causa bastante espanto, y bajo hay una grande plaza redonda muy llana de diez y seis pasos, y al cabo de dicha plaza, hácia levante, se halla una abertura á modo de bajada derecha, que por causa del gran horror y espanto no se halla quien se atreva á entrar dentro de ella, y tiene veinticuatro varas, y así desde arriba hasta abajo mide cuarenta varas.

Amb referència al Querant de Meià, ALEXANDRI, (2001) en una nota, dins del seu interessant article, ens diu: “Josep, àlies Txaman, pastor de Vilanova de Meià, em manifestà que aquest querant se’l coneix erròniament com el querant de Meià, i així ha estat classificat des de sempre en diverses publicacions. Com que es troba al lloc anomenat Savinal, un conjunt de prats de pastura per al ramat oví i cabrum, els habitants de Vilanova l’anomenen querant de Savinal. El vertader querant de Meià és un avenc menys conegut, em deia, d’una fondària considerable, que es localitzaria per sota de l’antic castell al puig de Meià (on hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Puig), al municipi de Vilanova. És gairebé segur que es tracta de l’avenc Pallarès (-13 m.d.), que fou explorat per primera vegada per R. Viñas (ERE) l’abril del 1965 (v. Espeleòleg 11-12 (1970): 490)”.

La descripció de Roig coincideix, acceptablement, amb el conegut en l’àmbit espeleològic, fins l’article d’Alexandri, com el querant de Meià. Però la situació de la cavitat que dóna el mateix Roig es correspon amb la de l’avenc Pallarès!! L’ esglèsia de Sant Cristòfol es trovava al santuari de la Mare de Déu del Puig.

Doncs, anem a pams com Roig i Jalpí.

JEANNEL; RACOVITZA, (1912), no visiten la cavitat però ens donen la següent referència: “Caran de Meya. C’est un aven, très profond paraît-il, situé près de la chapelle qui se voit, au nord de Villanova, perchée sur un éperon rocheux”. Fóra la situació aproximada de l’avenc Pallarès.

FAURA, (1911), interpreta la nota anterior d’aquesta manera: “Carau de Meyá: Vilanova de Meyà (...) – Sima vertical y profunda; más abajo del pueblo”. Així, Faura, canvia el topònim per un d’altre zona lingüística que, potser, li sona més, FONT, (1897) i fa rodar a l’avenc puig avall.

L’any 1963, l’Emili Sabaté i en Fèlix Alabart exploren el querant de Meià, situant-lo al S de la roca dels Arcs. Qüestió que l’Emili em va ampliar telefònicament, dient-me: “Ens van dur gent del poble fins al querant, ells van ser els que ens digueren que era el de Meià”.

ESCOLÀ, (1970), publicà la primera topografia del querant de Meià, situant-lo, també, al S de la roca dels Arcs. A la mateixa obra, Escolà ens diu: “Avenc Pallarès. Pequeña sima situada al NW de la ermita de Meià. Primera exploración: R. Viñas (ERE) en abril de 1965”.

GÀZQUEZ, (1997) ens presentà una nova topografia del querant de Meià amb la següent situació: “Uns cent metres a l’esquerra de la pista de Rúbies, uns 800 metres després de la cruïlla de l’ermita de Meià, just on després una petita baixada es reprèn la pujada. Coordenades: 1º01’06’’ – 42º00’42’’ – 925 m”. També la primera topografia de l’avenc Pallarès i la seva situació: “75 metres sota de les runes del Castell de Meià, en el vessant SE i just per sota d’una plataforma causada pel desplaçament del rocam que ha originat la cavitat. Coordenades: 1º01’21’’ – 42º00’13’’ – 850 m”.

MIÑARRO (1993), al seu Inventari, posà: “Querant de Meià  (= Lo Querant)”. Deixant com segon nom només l’apel·latiu.

ALEXANDRI en una taula, dins el seu article, ens diu: “Primera denominació: querant de Meià. Segona denominació: avenc Pallarès. -  Primera denominació: querant de Savinal. Segona denominació: querant de Meià”.

N’hi ha prous exemples de que en diferents zones de la nostra geografia les cavernes són conegudes només pel seu apel·latiu (l’avenc, la bòfia, la tuta, la grallera, etc.). Hem estat els espeleòlegs, a vegades per a diferenciar-les, que hem modificat els noms originals de les cavitats.

Resumint, la meva opinió és que, els dos avencs han estat o són: “lo querant”. Per la seva relativa proximitat a Meià des de la primera cita escrita que coneixem ja es poden confondre l’un amb l’altre.

CONCLUSIONS

Al segle XVII, l’exploració de les cavernes fóra motivada, principalment, per la recerca de minerals, com, or, argent, salnitre per a l’elaboracio de la pólvora, argila per barrejar amb el tabac rapè, glaç per a la conservació d’aliments i ús sanitari i, també, per la descoberta dels tresors dels moros i dels altres.

Roig, (1668) és el primer admirador que ens deixa constància escrita de particularitats i prodigis de cavernes catalanes. Ens presenta una mena de catàleg espeleològic sectorial molt més complert i extens, de la zona tractada, que el publicat per Font en 1897. Fins l’any 1911, Jeannel & Racovitza, no amplien els coneixements de Roig.

De les deu cavitats citades per Roig, hem pogut localitzar vuit, d’aquestes, cinc conserven el seu topònim original.

Les descripcions que en fa Roig del forat del Gel, forat del Graller, forat de l’Or i del querant situat al puig de la Mare de Déu de Meià son prou entenedores i aproximades al seu desenvolupament topogràfic.

Faura, ens deixa un cop més, una mostra de les seves inexactituts al tractar l’obra espeleològica.

AGRAÏMENTS

A en Francesc Prats de la Llibreria Central “La Bizantina” de Tremp, ell ha estat el que m’ha donat la noticia de l’obra de Roig i m’ha facilitat les fotocòpies. A l’Oleguer Escolà del Museu de Zoologia de Barcelona per facilitar-me fotocòpies de Jeannel & Racovitza.

NOTES

(1). El mot Querant, és un apel·latiu, arcaisme, que a la conca de Meià serveix per a   denominar els avencs. Si voleu tenir més informació sobre aquest mot i la toponímia espeleològica en general podeu consultar, ALEXANDRI (2001). BORRÀS (1982). MIÑARRO (1984). MIRET (1997).

(2). Al llarg de l’article, com anirem comprovant, es citen deu cavitats de la zona.

(3). 1 vara a Lleida = 771 mm. És dividia en 8 pams, per exemple, 2 pams de vara.

(4). 1 cana = 1.555 mm. Equivalent a 8 pams.

(5). No l’hem localitzat.

BIBLIOGRAFIA

-          ALEXANDRI, Ferran. (2001). Alguns mots arcaics que designen cavitats en els parlars pallarès i ribagorçà. Espeleòleg, 42, 42-47. Ed. ERE del C.E. de Catalunya. Barcelona.

-          ARDANUY, A. & ARDANUY, J. (1995). El misteriós riu subterrani de Montserrat, 97 pp. Ed. Els Autors. L’Hospitalet de Llobregat.

-          BAYERRI, Enrique. (1934). Espeleología de la Comarca de Tortosa, en: Historia de Tortosa y su Comarca, t. II, 363-416. Tortosa.

-          BOIXAREU, Ramon. (1973). “Diario de los viajes hechos en Cataluña” de Francisco de Zamora. Seguit de la resposta del corregiment de Barcelona al seu qüestionari feta per Josep Albert Navarro-Mas i Marquet. Ed. Curial, 511 pp. Barcelona

-          BORRÀS, J.; MIÑARRO, J.M.; TALAVERA, F. (1978). Catàleg Espeleològic de Catalunya, Vol., 3, Pallars Jussa, 211 p. Ed. Poliglota. Barcelona.

-          BORRÀS, J. (1982). Assaig sobre la toponímia espeleològica de Catalunya. Sota Terra, 3, 33-36. Ed. GES-CMB. Barcelona.

-          BORRÀS, J. & BENEITO, A. (1984). Resum Històric de l’Espeleologia Catalana. 1ª Part 1801-1905, 8 p., en Sota Terra, 5. Ed. GES del C.M. Barcelonès.

-          BORRÀS, J. & BENEITO, A. (1985). Resum Històric de l’Espeleologia Catalana. 2ª Part 1907-1948, 10 p., en: Sota Terra, 6. Ed. GES del C.M. Barcelonès.

-          BORRÀS, J. & BENEITO, A. & LLOSES, N. (1990). Resumen Histórico de la Espeleología Catalana. 1801 a 1948. Btín. del Museo Andaluz de la Espeleología, 4, 9-41. Granada.

-          CAIROL, A.G.; ALSINA, R.; RIERA, J. (1966). Espeleología en el Montsec de Rubies. Circul. C.E. Gràcia, 292, 151-153. Barcelona.

-          CARDONA, F. (1986). Les cavitats catalanes al Diccionari Geogràfic de Pascual Madoz (1845-1850). Exploracions, 10, 101-105. Ed. Espeleo Club de Gràcia. Barcelona.

-          CARDONA, F. (1989-1990). Grans cavitats de Catalunya, Vol. I i II. Ed. Espeleo Club de Gràcia. Barcelona.

-          CARRERAS, A. i CANELA, R. (1962). Forat del Gel. Memória del Grupo de Espeleología de Badalona – 1962. Badalona.

-          COLL I ALENTORN, M. (1981). Joan Gaspar Roig i Jalpí. Gran Enciclopedia Catalana, Vol. 12. Barcelona.

-          CORTÈS, M. (1995). El Montsec i muntanyes veïnes, 2ª ed., 385 pp. (Reimpressió, 1ª edi. 1984). Ed. Centre Excursionista de Lleida.

-          ESCOLÀ, O. (1970). Catálogo Espeleológico del Montsec. Espeleòleg, 11/12, 453-542. Ed. ERE del CE de Catalunya. Barcelona.

-          ESCOLÀ, O. (1970). Algunes dades sobre el Forat del Gel o Espluga dels Correis. Espeleòleg, 11-12, 542-547. Ed. ERE del CE de Catalunya. Barcelona.

-          FAURA I SANS, M. (1908). Espeleología. Coves y avenchs de Catalunya. Index Espeleológich de Catalunya, en: Geografia General de Catalunya, 248-278. Barcelona.

-          FAURA I SANS, M. (1909). Recull Espeleològic de Catalunya, en: Sota Terra, 1-26. Ed. Club Montanyenc. Barcelona.

-          FAURA I SANS, M. (1911). Excursiones espeleológicas realizadas durante el año 1910 en la región catalana. Btín. Real Scdad. Española de Historia Natural, tomo XI, 354-376. Madrid.

-          FAURA I SANS, M. (1911). Jeannel et Racovitza: Biospeologica. – Troisième liste des Grottes explorées (1909-1911) avec la signification de numéros désignant les matériaux recueillis. Btín. Real Scdad. Española de Historia Natural, tomo XI, 527-528. Madrid.

-          FERRANDO ROIG, A. (1993). El Mas Puig de la Balma (Mura-Bages). Col. Cavall Bernat, 23. Publ. Abadia de Montserrat. Barcelona.

-          FONT I SAGUÉ, N. (1897). Catàlech Espeleològich de Catalunya, 78 pp. Ed. C.E. de Catalunya. Barcelona.

-          GARZA, Xavier. (1991). El sifón del Forat de l’Or. Exploracions, 15, 33-34. Ed. Espeleo Club de Gràcia. Barcelona.

-          GÀZQUEZ, Josep Lluis. (1995). 2ª edi. (Reimpressió 1ª edi. 1984). Espeleologia, en: El Montsec i muntanyes veïnes, 285-340. Ed. C.E. de Lleida.

-          GÀZQUEZ, Josep Lluis. (1997). Catàleg espeleològic de la Noguera, 90 pp. Grallera, 3-4. Grup Espeleològic Lleidatà.

-          G.E.LL. (1984). Fitxer de Cavitats. Forat de l’Or. Grallera, 1, 50-51. Grup Espeleològic Lleidatà.

-          G.E.LL. (1987). Fitxer de Cavitats. Forat de la Grallera. Grallera, 2, 66. Grup Espeleològic Lleidatà.

-          JEANNEL, R.; RACOVITZA, E.-G. (1912). Énumération des grottes visitées, 1909-1911. (4me. série). Archiv. Zoologie Expérimentale et Générale. Tom., 9, (5), 501-667. Paris.

-          MADOZ, Pascual. (1845-1850). Diccionario geográfico – estadístico – histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid.

-          MARTEL, E. A. (1898). Exploraciones subterráneas en Baleares y Cataluña. Btín. Comi. Mapa Geológico de España. T. XXIV – T. IV 2ª s. (1897), 229-257. Madrid.

-          MARTEL, E. A. (1898). Las Cuevas del Drach, 36 pp. Ed. Tip. del Comercio á cargo de F. Soler. Palma.

-          MIÑARRO, Josep M. (1984). Topònims espeleològics catalans. EspeleoSie, 27, 11-16. Ed. SIE-CEA. Barcelona.

-          MIÑARRO, Josep M. (1993). Inventari Espeleològic de Catalunya, 2, B – el Prepirineu. 40 pp. Ed. Federació Catalana d’Espeleologia. Barcelona.

-          MIRET, F. (1996). Topografias de la Cova del Salnitre – 1790/1988. Btín. Museo Andaluz de la Espeleología, 10, 7-13. Granada.

-          MIRET, F. (1997). Pioners i promotors de l’Espeleologia catalana nascuts entre els anys 1749 i 1907. Actas 7º Congreso Español de Espeleología, 220-229. St. Esteve Sesrovires.

-          MIRET, F. (1997). Toponimia espeleologica. Recull dels noms generics de cavitats a Catañunya. Cavernes, 24, 95-112. Ed. Grup d’Espeleologia de Badalona.

-          MIRET, F. (2004). Exploracions a la cova del Salnitre (1789-1808) Collbató, Baix Llobregat. Actes 1er. Congrés Català d’Espeleologia, 169-181. Ed. Federació Catalana d’Espeleologia. Barcelona.

-          PALLARÈS, J. (1996). Francisco de Zamora: Un precursor de l’espeleologia a Catalunya al sègle XVIII. V Jornades de literatura Excursionista. U.E.C. Barcelona

-          PLADEVALL, Antoni. (1985). Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d’Aragó al “Diccionario geográfico – estadístico – histórico de España y sus posesiones de Ultramar” de Pascual Madoz, Vol. I., 610 pp. Ed. Curial. Barcelona.

-          PUIG Y LARRAZ, G. (1896). Cavernas y simas de España, 392 pp. Madrid.

-          RUBINAT, Francesc. (1981). El Forat de l’Or. Gours, 8, 28-30. Ed. GEFOMA, Barcelona.

-          SAS – GGB. (1967). Catálogo de cavidades del Macizo del Montsec. Cavernas, 9, 43-62. Ed. Grup d’Espeleologia de Badalona.

-          ULLASTRE MARTORELL, J. (1967). Geoespeleología de la “Cova del Gel” (Llimiana, Lérida). Btin. S.E. Centro Excursionista Puig Castellar, 6, 122-127. Sta. Coloma de Gramenet.

-          ULLASTRE MARTORELL, J. (1971). Ensayo bibliográfico de la espeleología en Cataluña. Speleon, 18, 101-153. Ed. C.E. de Catalunya. Barcelona.

-          ULLASTRE MARTORELL, J. (1974). Relación crítica y descriptiva de los antecedentes bibliográficos sobre la espeleología de la Zona 5. Catálogo espeleológico de la provincia de Barcelona, t. II, 11-45. Ed. Club Montañés Barcelonés. Barcelona.

-          VEGA GÓMEZ, J. de la, (1981). Aplec de documents arqueológics de les coves del Montsec i llur projecció a les Comarques i Serres properes. Mediterrania, 12 M, 359 pp. Ed. GMIE. Barcelona.


NOTA, Els gràfics aquí representats no tots es corresponen amb els de l'article original publicat a la revista espeleològica EXPLORACIONS