Mines d'aigua. Badalona

El cicle de l'aigua a la serralada de Marina

Vers una gestió sostenible de l'aigua

(2006) 61 p. s/n., gràf. b/n i col., 297x208 mm.

Ed. Associació Els Verds Badalona

II Jornades de patrimoni ecològic. Badalona

Presentació: Francesc Alfambra

La gestió de l'aigua a la ciutat romana de Baetulo (Badalona)

Pepita Padrós i Martí

Climatologia de la serralada de Marina

David Fernández Belmonte

Geologia i aqüifer de la serralada de Marina

Fernando Carceller

Les mines d'aigua de la serralada de Marina

Francesc Miret

Pla Director d'aigues freàtiques de Badalona

Josep Montes

Reptes per a l'aplicació de la nova cultura de l'aigua a la gestió de l'aigua a Catalunya

Narcis Prat i Fornells. Antonio Estevan. Abel Lacalle

L'aigua potable un dret humà fonamental

Francesc Alfambra Domínguez

Per a una gestió sostenible de l'aigua a Badalona

Francesc Alfambra Domínguez

LES MINES D’AIGUA DE LA SERRALADA DE MARINA

Francesc Miret Pérez

INTRODUCCIÓ

L’espeleologia, fora de la seva vessant esportiva, consisteix, principalment, en l’estudi de les cavernes naturals, el seu entorn i continguts. Però hem estat espeleòlegs els aficionats que més ens hem dedicat a la recerca, topografia i a la fi, l’estudi de les cavitats subterrànies artificials de la serralada de Marina excavades pels homes amb la finalitat de captar l’aigua i conduir-la fins els llocs de conveniència. Aquests tipus de conductes els coneixem com, mines d’aigua i més en recent com, qanats.
A Badalona ja des de l’any 1957 els espeleòlegs locals vam mostrar interès pel coneixement, exploració i estudi de la variada i abundant mostra de cavitats artificials que es desenvolupen dins del seu terme i a les localitats dels voltants.
Així, a l’època es topografiaren varies mines subterrànies d’extracció de guixos a Montgat, les mines de captació i conducció d’aigua de Ca l’Alemany a la vall de Betlem i, la del Comú a Dalt de la Vila. L’any 1980 es topografià la mina la Pilarica de galena a la Coscollada de l’Amigó.
No fou fins l’any 2000 que es publicà les Mines de la serralada de Marina, vol. 1, on es fa un recull d’articles, escrits per reconeguts especialistes en diferents matèries científiques, mostrant un polivalent estudi de les mines del nostre entorn.
Seguint amb la mateixa línea de publicacions, l’any 2004, s’edità les Mines d’aigua de la serralada de Marina, vol. 2, tractant-se d’una obra monogràfica que conté totes les dades que vam poder recopilar en referència als conductes subterranis de conducció i captació d’aigües.
En les dues obres citades venen recollides la majoria de dades i detalls que coneixem sobre el tema d’aquesta xerrada, a les que us remetem si voleu saber quelcom més.

ELS QANÀTS
Els primers establiments dels petits nuclis de població a les nostres contrades ve determinada per la fàcil disponibilitat d’aigua el que permet la construcció d’habitatges provocant l’assentament dels nouvinguts i el posterior sedentarisme.
Els poblats ibers, dalt dels turons, llavors més propers a la línea de la costa a la que seguia els aiguamolls del Besòs i les maresmes cap a Montgat, es proveïen, principalment, de l’aigua d’aflorament de les rieres (fonts), el nivell piezomètric es trobava més alt que a l’actualitat, i de les cisternes i codines de recollida de pluges.
Amb l’arribada de la colònia romana, establerta molt a prop del mar, es construeix Betulo, on tracten de gaudir de les principals comoditats i avantatges de l’aigua, considerada pels romans com una divinitat. Iniciant-se els primers treballs d’hidràulica subterrània, la construcció dels qanàts. Aquesta tecnologia, procedent d’Assíria i Persia (sègle X ac), partint de la Mitja Lluna s’estén fins a la Xina i per l’altre banda, passant pel nord d’Africa, arribà a la nostra península. Aquesta tècnica consisteix, principalment, en l’excavació de pous i/o galeries subterrànies fins trobar l’aflorament o el nivell piezomètric de les aigües, a continuació en construeixen galeries de conducció on al seu llarg s’obren pous cap a l’exterior amb la finalitat de poder extreure els materials produïts per l’avançament de les galeries (20-100 m), així també per la neteja i manteniment de l’obra. Amb un pendent mol suau de les galeries aquestes poden conduir les aigües des de llocs situats a distàncies relativament llargues, fins al seu punt de destí.

LES MINES D’AIGUA
A partir de l’últim terç del sègle XIX, l’abasteix de les mines d’aigua fan possible el creixement urbanístic i industrial de la nostra ciutat, amb la instal•lació de fonts públiques a Dalt de la Vila, camí Real, can Folcs i a la plaça Maignon. També les mines proveeixen d’aigua viva a moltes de les cases de Badalona, fins l’arribada, als anys setanta de l’anterior centúria, de les aigües de la conca del Ter.

L’AIGUA DE BADALONA
Badalona amb una extensió de 22,4 qm², amb unes precipitacions mitjanes anyals d’uns 600 l/m², recull 13’2 hm³. El preu de venta d’aquest volum d’aigua fora d’uns 35 milions d’euros anyals. El consum anyal a Badalona és d’uns 17’25 hm³ dels que 2’58 són perduts per la xarxa i fan augmentar l’aqüífer subterrani.
El no aprofitament dels aqüífers propis i la intrusió dins del nivell freàtic dels túnels del metro, aparcaments subterranis, fonaments d’edificis, etc., provoquen el bombeig directament al clavegueram d’un volum d’aigua equivalent al consum total anyal.
La contaminació de l’aqüífer de Badalona es fa pales des de muntanya avall, al considerar-ne la trentena de fonts autòctones com no potables. Les perdudes de la xarxa del clavegueram, l’abocador de Pomar, el sòl que ocupaven les antigues industries químiques, l’aiguabarreig de fluixos subterranis d’altres municipis, la intrusió d’aigua marina, etc., converteixen els recursos hídrics propis de la ciutat en un residiu orgànic agressiu contaminat que es bessa al mar seguint el mateix tractament que la resta de les aigües fecals.

QUÈ ENS QUEDA DE LA XARXA DE MINES DE BADALONA ?

Badalona disposava d’una molt important xarxa de galeries subterrànies que captaven, conduïen i abasteixen, junt als pous per on brollaven les aigües freàtiques, tant als nuclis urbans, com a les cases aïllades, terres de conreu, industries, fonts, serveis municipals, etc. Avui, només ens resten unes mostres d’aquests conductes que han estat salvats pels seus propietaris, però, la gran majoria de mines són destruïdes, ignorades, perdudes o fora d’ús, degut a la urbanització que per a posar els seus fonaments, només s’atura – momentàniament- davant de les restes romanes. Els aqüífers i els gins per a aprofitar-los sofreixen una destrucció que ningú l’atura.

PRINCIPALS MINES D’AIGUA DE BADALONA

Mina. Situació. Longitud. Desnivell:
Ca l’Alemany, Vall de Poià, 128, 8
Ca l’Alemany (2), Vall de Poià, 55, Inapreci.
Ca l’Arquer, Pomar, 285, 13
Can Tàpies
St. Jeroni M, 150, 2,7
Font Santa, St. Jeroni M, 726, 14
Font del Lleó, St. Jeroni M, 236, 10
Ca l’Arnús, 288, ?
Can Pujol, Canyet, 1.142, 44
Torre Codina – Can Coll, Canyet, 490
Can Mas, Serra de Can Mas, 82, 11,5
Del Comú, Canyet – Dalt de la Vila, 1.300, ?
Romana, Dalt de la Vila, 92, ?

VERS UNA GESTIÓ SOSTENIBLE DE L’AIGUA DE BADALONA
Les aigües de Badalona que són gestionades pel seu aprofitament es troben en algunes cisternes, principalment, en cases a la serralada i, canalitzades per les poques mines des la que es treu profit. Paradoxalment, una d’aquestes mines rep alimentació de perdudes de la conducció de la xarxa del Ter.
La connexió amb la xarxa d’aigua del Ter, representà l’abandó, destrucció, oblit i contaminació dels recursos hídrics propis de molts dels nostres municipis. A tant el m³, no cal preocupar-se de res. Ja al rebut es inclòs el preu de la desfeta amb ecològics noms com: Serveis del cicle de l’aigua. Cànon de l’aigua. Taxa Metropolitana Tractament de Residiu Municipal, etc.
En recent, un del nostres municipis veïns ha connectat a la xarxa una de les seves urbanitzacions, aquesta s’abasteixi dels aqüífers de la font del Beter. Ara no tenen font ni por a que es contamini l’aqüífer, però si més piscines i comptadors.
Els 8.000 m² de cobertes de les teulades de la cartoixa de Montalegre a Tiana, recullen 4.800 m³ d’aigua a l’any, i a més tenen en funcionament una xarxa de mines.
La implantació de noves urbanitzacions a la nostra ciutat, per exemple can Colomer, anulen una zona d’absorció natural de l’aigua de pluja, desviant aquesta al clavegueram, entrant al cicle de contaminació, baixada del nivell freàtic i per tant, desaprofitament de l’aigua.
La intrusió d’aquestes construccions de tipus horitzontal en zones fins ara no urbanitzades, no és contrarestada amb cap tipus de solucions com ara, la captació d’aigua per mitjà de les cobertes dels edificis cap a cisternes per fer multi ús de les seves aigües netes.
De sempre els habitants de Badalona van defensar la seva pròpia aigua i la seva qualitat, com exemple citaren l’ordre del Governador Civil de Barcelona de l’any 1925, on anul•lava la Reial ordre de 1903 en la que es concedia a l’Ajuntament de Badalona permís per construir el nou cementiri a la vinya d’en Pelai (la Morera). Es va considerar que l’ús de l’obra podria afectar la salut dels usuaris de la mina de can Solei. (El dictamen tècnic l'elaborà Marià Faura i Sans).
Potser el veritable cicle de l’aigua: pluja, absorció del terreny, enriqueixement de les aigües amb l’aportació de minerals, formació dels aqüífers i, el giny dels homes: cisternes, aprofitament de les aigües freàtiques, han de ser a la fi, l’exemple a seguir ver una gestió sostenible de l’aigua, tant de la que ens ve de fora com la nostra pròpia que encara que li trobem el camí més curt per a llençar-la al mar, l’Ajuntament ja comença a donar un paset, com es diu ara, amb el projecte d’abastir-se d’aigua freàtica per usos de regs i neteges dels carrers. Però sinó es preserva l’aqüífer, no haurà aigua pròpia ni per a això.

(Fotografies F. Miret)