Nuevo Deporte

La espeleología, esa desconocida

Nuevo Deporte, núm. 0

(1980) Ed. INGEMESA (Grupo Mundo). Barcelona

Doncs no! No us heu equivocat de bloc, aquest és el bibliografia espeleologia, o a l'inrevés, que ara mateix no me'n recordo del nom exacte.

A l'any 1980 va sortir una nova revista de temàtica poliesportiva aplicant uns conceptes fora d'omplir quasi totes les planes amb referències del futbol professional.

Per la banda que ens pertoca, un reportatge d'espeleologia va ocupar, quasi, la penultima plana i la contraportada en color. A més en colors n'hi han la portada, i les planes centrals que ja les posarem més avall.

L'autor anònim del reportatge fou en Jordi Lloret Prieto que ens va fer una entrevista a la casa del Diego Ferrer, on jo era present i també entrevistat. Com l'autor, nosaltres també vam restar a l'anonimat.

Suposo que l'entrevista es va fer abans de l'agost de 1980, ja que no es parla de l'enllaç amb la B-1. Però la fondària es correspon, així, sembla que abans de sortir la revista van ser a temps de canviar el títol al reportatge.

Fou molt significatiu a l'època el fet que determinades entitats excursionistes no volien que l'espeleologia disposès de la seva pròpia organització i molt més que l'autor dins de l'artícle fes un al·legat en pro de la independència de l'espeleologia. Moltes gràcies senyor Lloret. Ja ho sé que he fet una mica tard!

Foto gran d'en Diego Ferrer: B- 15, Josep Mension, Francesc Alfambra i Jaume Mas (1979)

Equipats amb vestits de goma dissenyats per l'esquí nàutic, marca Turbo, als peus mitjons de neoprè (en Mension encara em diu que les esquerdes que té a la planta dels peus són la conseqüència de dur aquest mitjons tans dies i tantes campanyes seguides) i botes Xiruca de tela. Innovacions com el casc Petzl d'en Mension que fou dels primers, comprat a Andorra, aquí no havien, els altres membres de l'equip anaven amb el llum frontal de petaca Wonder al coll. Arnès d'escalada, pensat pel pit, transformats afegint-li cintes cosides a mà. Clavilla al carburer, només s'instal·laven espits com última solució. Transport de tot el material en bidons de "polité" resistent, compacte, impermeable, excel·lent navegador tant per aigua, terra i aire, però amb desavantatges importants com que, és massa barat comparat amb les motxilles especifiques, i, sobre tot, que no fa patxoca d'espeleòlegs dels bons, a més no queda gaire bé a les fotos.

Foto petita d'en Ramon Canela: B-2 Engolidor del Gurrundué (1973) jo mateix

Ens va acompanyar un periodista, expert muntanyenc, de la Revista de Badalona.

Quan vam escoltar el soroll del tro de l'avinguda d'aigua ens va fer recordar que les escales electron eren instal·lades als llocs dels pous on tot just decidirien de passar les cascades, com després vam poder comprovar. A l'entrar a l'engolidor feia sol.

El noi va publicar l'escrit a la Revista. Encara ens veiem pel carrer quan anem a passejar el gos, però mai hem gosat de dir-nos res de l'esdeveniment d'aquell dia. No ho sé per què, he de pensar.

Veieu, doncs el pòster ens anirà bé per situar-nos als temps d'Escuain a l'any 1980. Aquells dies, quan es va realitzar la integral (travessada) més fonda del món conegut, ara ha fet trenta anys, altres catalans feren la gesta d'intentar pujar fins a dalt de tot de l'Everest. Aquesta darrera noticia va tapar la nostra als mitjans de comunicació. De res ens va servir superar als nord-americans tot i fotent-lis un rècord. Sort que vam tenir de que en Lloret publiqués aquest reportatge i a més un foto on surto jo.