El riu subterrani de la cova del Salnitre, Montserrat

El misteriós riu subterrani de Montserrat

Un estudi complet del conegut riu subterrani de Montserrat i la seva relació amb Les Coves del Salnitre

(1995) 97 p., 5 dib., 1 topo., b/n., 210x148 mm

Ed. Ardanuy i Ardanuy. L'Hospitalet de Llobregat

Antoni ARDANUY i DELLÀ

Jordi ARDANUY i BARÓ

Després de la publicació de l'abat Muntadas (1867) el conegut riu subterrani de Montserrat ha estat recercat infructuosament per frares, capellans, investigadors de diferents gremis, i també per espeleòlegs de molta i bona fe, entre els que jo m'hi conto, però, això sí, amb més molta que bona. Encara no s'ha trobat el riu, tampoc la galeria que du molt a prop o a sota de l'ermita de Santa Anna. Entre tot i això, són en plena reparació els danys col·laterals produïts per la interpretació d'un manuscrit que va anar corrent de bibliografia en bibliografia espeleològica, atribuint uns fets i uns mèrits que ara no es poden esborrar dels llibres.

Exploracions a la cova del Salnitre (1789 - 1808) Collbató, Baix Llobregat

Actes 1er. Congrés Català d'Espeleologia: 169-181

(2004) Esplugues de Llobregat

Francesc Miret Pérez

EXPLORACIONS A LA COVA DEL SALNITRE (1789-1808). Collbató, Baix Llobregat

Francesc Miret Pérez
(Grup d’Espeleologia de Badalona)

Resumen
Se trata de reunificar y clarificar una serie de datos, documentados, sobre la historia de las exploraciones espeleológicas, realizadas entre los años finales del siglo XVIII y los primeros del XIX, en la cueva del Salnitre de Collbató, Barcelona.

INTRODUCCIÓ

Les notícies sobre les exploracions dutes a la cova del Salnitre, entre els anys finals del segle XVIII i els primers del XIX, en aquelles dates considerades científiques, ens han anat arribant amb unes formes confuses, espargides i a vegades enganyoses. La pretensió d’aquesta nota és, tractar-hi de reunificar i clarificar les diferents informacions, començant per un text de Muntadas que, ja de bon principi, va interessar i enredar als primers espeleòlegs.

EL LLIBRE DE MUNTADAS I EL MANUSCRIT DE JOANA

L’abat del monestir de Montserrat, Miquel Muntadas i Romaní (1808 – 1885), publicà el 1867 una obra, de més abast, amb un capítol titulat, La Montaña de Montserrat en su interior. Los pozuelos, varios pozos, cuevas, y cueva del Salitre, pp., 29-37. Donant així la primera notícia de les activitats de caire espeleològic dutes pel monjo, del mateix monestir, Gerard Joana i Vidal (1769-1841). Dins d’aquest capítol es pot destacar principalment, la situació de varies cavitats de tipus vertical del massís – algunes les van sondejar - la descripció, parcial, de la cova del Salnitre, feta a partir de la interpretació d’unes làmines i uns apunts d’hidrologia de la muntanya. Seguint l’exposició, Muntadas, amb el relat d’una exploració científica encapçalada pel mateix Joana a la cova del Salnitre, que la fa finalitzar així:
(...) venciendo dificultades y salvando distancias, pudo llegar muy adentro de la montaña, y tanto, que por todas las señales, comprendió estar muy cerca ó bajo de la ermita de Santa Ana.
Gozoso él y sus compañeros de tanto como habian visto, y de lo mucho que habían andado, se las prometian mas felices de allí adelante, cuando he aquí que dieron con un barranco tan enorme y de unas distancias tan sorprendentes, que por mucho que conferenciaron, y discurrieron, ubieron de convencerse de la imposibilidad de salvarlas.
Y lo que mas lo arredró fue el gran ruido que metian las aguas que tenian su lecho y corriente en aquel barranco.
Se resolvieron entonces á retroceder, guiados siempre por las cuerdas que habian ido dejando al paso, con ánimo de estudiar y proveerse de otros utensilios para una nueva espedición.
Pero esta no se realizó. Vino la guerra de la independencia, y con ella cesaron los estudios de este hombre incansable. La obediencia lo llevó por fin á Nápoles y allí murió en 1844 en santa vejez.
No faltaron monjes, que despues de los años de 1824 buscáron, y aun nosotros mismos despues de los de 1844 hemos tambien buscado el bocaron, que sirvió de entrada al P. Joana para la sobre dicha espedicion; pero á pesar de haber llevado siempre prácticos del pais, como el citado Padre; hemos visto frustados nuestros deseos y trabajos y hemos conjeturado que alguna de las peñas desprendida de la bóveda, ha obstruido el tal bocaron-entrada, y que los que entonces fueron compañeros suyos en la espedicion, murieron sin poderlo enseñar a sus descendientes (sic).
L’antiguitat i el caire científic del text divulgat per Muntades ha fet que diferents autors considerin a Joana com el primer iniciador dels estudis espeleològics al nostre país.
Encara que el relat de Muntadas no és gaire llarg, ha donat peu a que es feren diferents i equivocades interpretacions i inclús aquestes s’han anant arrossegant al llarg del temps, per exemple el descens de Joana als pouetons de les Agulles, (Faura, 1911), fet desmentit per Rodón, (1971-1972). També podem citar errors més antics al mateix massís: (Solà, 1852).
(...) particularmente la llamada Cova freda cuya esploracion se hace muy dificil á causa de caudalosas corrientes de agua que de vez en cuando y repentinamente surjen de su seno, esponiendo á graves riesgos á los que en ella intentan penetrar, p. 112 (sic).
És clar que no ha de tractar-se de la cova Freda sinó més correctament de la Mentirosa o les Mentiroses, però la falsa dada s’arrossega a la resta del segle XIX, (Martí, 1856). (Cornet, 1858-1863-1890-1893). (Thos, 1878).
Tornant al nostre tema principal, en Sota Terra (Serradell, 1909) es reprodueix íntegre el capítol de Muntadas, interessant-se per las fonts documentals.
El Pare Marcet, - de l'Abadia de Montserrat - al preguntarli si eczistexen aquestes làmines i'l mapa ab indicacions dels Pouetons, ens contestà: "El mapa ab indicacions dels Pouetons. etc., de que vostè'm parla, no crec qu'eczistexi, pux si hi fos, crec que l'hauria trovat en les busques qu'he fetes pels recons de Montserrat. Trovo alguna fulla escampada ab indicacions bastant vagues dels pouetons, fragment, ab tota seguretat, d'un travall més estens, peró res més" (Marcet, 4-11-1907), p. 148 (sic).
S’ha d’esperar fins l’any 1970, dins del Primer Congrés d’Espeleologia a Barcelona, per a que Rodón de l’abadia de Montserrat donés la noticia de que es trobava al monestir part del manuscrit de Joana, datat l’any 1801/1806.
A l’any següent Rodón transcriu íntegrament el fragment del manuscrit de Joana que es refereix a les coves a Geo y Bio Karst i a Cordada. Aclareix els errors que s’hi van anant produint a partir de Muntadas. En referir-se al manuscrit, Rodón donà la següent interpretació:
(...) L’abat Muntadas el data, com és natural, abans del 1811 i en diu que són les restes del llibre cremat segurament durant la guerra, (sic).
Muntadas al llarg del seu capítol no cita mai l’existència del manuscrit de Joana, les dades de Joana diu que són, observacions. Més concretament, Muntadas diu textualment.
(...) Miro como superfluo esplicar lo formal del interior de esta Cueva – Salnitre -, porque todo lo maravilloso y de mucho gusto, lo verá el lector mas claramente en las originales láminas, en que no se ha perdonado trabajo, á fin de tener una perfecta imagen y un cumplido retrato de sus raros adornos. – Text de Joana, modificat per Muntadas -.
Permítasenos expresar aquí nuestro sentimiento por la pérdida de estas y otras preciosidades, con el gran tesoro de la Biblioteca devorada por las llamas el año 1811, p. 32, (sic). – Text de Muntadas -.
Muntadas assegura la pèrdua de les làmines – a les que ens referirem més endavant -. És evident que al menys el fragment del manuscrit de Joana no es va cremar, ja que sinó Muntadas no l’ hagués transcrit.

FRANCISCO DE ZAMORA PEINADO, (1757-1812)

A Catalunya des de l'any 1716 s'imposa el Decret de Nova Planta, designen com a màxima autoritat del principat al Capitán General.
A l'edat de 28 anys (1785) a Francisco de Zamora, el traslladen a Barcelona, amb el càrrec de: Alcalde del Crimen de la Audiéncia Real de Cataluña. El mateix any que arriba comença els seus viatges amb el vist i plau del Capità General Conde del Asalto.
Realitza onze viatges per Catalunya, des de l’any 1785 al 1790. En el seu diari, recull tots els tipus d'informació, com si fes un inventari estadístic comentat, de tot el que veu i investiga, no inclou les informacions polítiques que, després alguns investigadors, van creure que les va efectuar.
Dom Cebrià Baraut publica l’any 1966 un article sobre la iconografia de les ermites i del ermitans de Montserrat, entre d’altres més dades, ens fa saber amb referència al nostre tema d’interès, l’existència del diari de Francisco de Zamora i la reproducció de tretze làmines de les ermites que va encarregar Francisco de Zamora a Muntanya i a Remart.
Baraut, transcriu la part del diari manuscrit de Zamora que fa referència a la seva estada a Montserrat i a continuació Baraut afegeix:
Segons es desprèn de les declaracions finals, el nostre viatger projectava doncs, de repetir la visita en una altra avinentesa i esperava de poder-se ocupar llavors amb més detenció de les coses que majorment l'havien frapat durant la seva primera estada a Montserrat. Ignorem si va poder dur a terme el seu propòsit, que la proximitat a Barcelona, lloc habitual de la seva residència, feia d'altra part fàcilment realitzable. Sigui com sigui, posseïm en tot cas una prova inequívoca de l'interès que alguns anys desprès la prodigiosa muntanya continuava inspirant-li. Ens referim a una sèrie de dibuixos a la ploma i a l'aiguada, trenta-dos en conjunt, recentment adquirits per la biblioteca del Monestir i que es deuen a la seva iniciativa. A la portada de l'àlbum original, relligat en pell, on es guarden, s'hi llegeix en efecte el títol següent imprès, que dóna també la data i els noms dels autors de la col·lecció: "Planos y vistas de la montaña de Montserrate, levantados por orden de Don Francisco de Zamora, por Don Francisco Remart y Don Pedro Pablo Montaña. Año de 1790".
No sembla pas massa arriscat suposar desprès de tot que els "planos y vistas" encomanats a Francesc Remart i a Pere Pau Montanya tenien com a finalitat il·lustrar la "Historia natural" de què ens parla Zamora en les notes de viatge abans transcrites. (sic).
Baraut al seu article, ignorà el segon viatge de Zamora a Montserrat l'any 1790 – com veurem més endavant - . De la temàtica de la resta de dibuixos, no en diu res. Encara que ens comenta que, l'àlbum, és recentment adquirit per la biblioteca del Monestir, no ens aclarí ni quan, ni a qui, ni com.
Al llarg del seu escrit, Baraut, destaca com inèdites les reproduccions de les làmines que ell presenta. No cita a Gerard Joana ni el seu manuscrit, tampoc associa les làmines amb aquest manuscrit.
L’any 1973, Ramon Boixareu publica, Diario de los viajes hechos en Cataluña de Francisco de Zamora. Boixareu en el seu llibre fa la transcripció del diari manuscrit de Zamora fet a les terres catalanes. Aquesta obra que va passar desapercebuda durant més de vint anys entre els divulgadors de temes espeleològics (Pallarès, 1996), conté ressenyes de Zamora de diferents cavernes del Principat, apunta altres cavitats que li fan saber, fa comentaris científics d’acord amb l’època, finals del segle XVIII. També Boixareu reprodueix dins la mateixa obra l’àlbum citat amb anterioritat per Baraut.
L'àlbum original enquadernat en pell, es conserva a la Biblioteca de Montserrat, consta de trenta-dos dibuixos a la ploma i a l'aiguada. Els relacionats amb les ermites foren publicats per en Baraut (1966). La resta són de vistes, fonts i cavernes.
Els que fan referència a les cavernes duen els següents títols:
Boca dels Pohetons.
Vista dels Poatons.
Boca o entrada a la cueba del Salitre.
Baxada a la segunda cueba. (Esbós).
Plano de la cueva del Salitre en la montaña de Montserrate, señalada en el plano general con el numero 144.
Cova del Salitre. (Esbós).
Lloch sobterràneo anomenat la Orga. (Esbós).
Interior de la Cueba. (Es tracta de la reproducció de l’esbós anterior, quedant aquest sense acabar de dibuixar).
Cova de Nostra Señora.
Transcrivim a continuació el recull del diari de Zamora que té referència amb les cavernes del massís.
Cuarta salida: De Barcelona a Mataró Matadepera y Monserrat. Dia 4 de enero de 1787.
Bajamos a pie hasta Monistrol, cuyo pueblo examinamos. Se halla situado al mismo pie de la montaña, entre la misma y el río Llobregat (...) Hay una fuente que sale del mismo pie de la montaña de Monserrat, tan abundante, que al acabar de salir forma un mediano río. Hay también otra que llaman la Mentirosa, que suele arrojar de repente y por algún rato grandísima porción de agua, p. 49.
Décima salida: A Esparraguera y Monserrate. Día 30 de mayo de 1789.
(Collbato). Sobre este pueblo está la cueva de Salnitre, y más lejos, en la montaña de Monserrate, se ven los Pouatons de que habla la descripción, p. 28.
Día 31 de mayo de 1789.
(Montserrat).
A la tarde bajamos a ver la cueva donde se cree que se apareció María Santísima, por un camino ciertamente bueno para esta montaña.
La cueva está situada en un escarpado de esta montaña, con una pequeña iglesia y una buena habitación para un monje, con su pequeño jardín, en el que había varias frutas y verduras, p. 283.
Día 2 de junio de 1789.
Esto, junto con las grandes cavernas que se advierten en la montaña, la sequedad y falta de fuentes que hay en ella, sin embargo de su elevación y grande extensión, junto con lo que apuntamos en el día de ayer, me ha hecho decidirme a favor de la opinión de haberse formado esta montaña por volcanes cuyas lavas han formado las ridiculeces que tiene, especialmente a la parte de mediodía y poniente, que cabalmente es donde hay más cavernas y menos aguas.
Unas de estas cavernas son los dichos Pouatons. Trepando por un terreno escabroso fuimos hasta llegar donde dicen las Agullas, que es donde están situados: tienen dos bocas, con correspondencia entre sí, la una más pequeña que la otra, en las cuales echamos piedras que hacían un ruido extraordinario, oyéndose de tanto en tanto. Nosotros procuramos medirlo por las dos bocas, y hallamos que tenia 6 varas castellanas; pero seguramente no es su verdadera profundidad, pues las aguas que entran en tiempos de lluvias de la inmediata altura salen en gran cantidad al pie del monte, cuya elevación es sin comparación mayor.
Por este mismo paraje hay sumidores de aguas, que después vuelven a salir en otra parte; pero únicamente cuando llueve.
Nótese que la piedra que nosotros creemos componerse de lavas no la pasa el agua.
(Collbato).
(...) Sobre este pueblo se ve la cueva de Salnitre, cuya descripción tenemos en otra parte; añadiendo sólo aquí que consta en el archivo del monasterio que por los años de 1500 se arrendaba dicha cueva para sacar el nitro, pp. 286-287.
Zamora, desprès, al llarg de la transcripció del manuscrit no hi torna a citar la Cova del Salnitre.

GERARD JOANA I VIDAL

G. Joana, de la comunitat benedictina de Montserrat, era doctor en farmàcia, síndic procurador general i diputat pel Capítol de monjos. Des de la destrucció del monestir, l’any 1811, es passà a les forces d’ocupació de l’imperi francès, fent de farmacèutic, fins que els van fer fora. Després va demanar tornar al monestir. Se’n va anar a Nàpols on va arribar a ser prior de l’ordre benedictina (Vallès, 2003).
Segons el diari de Zamora, aquest, visita per primera vegada el Monestir de Montserrat l'any 1787. En aquestes dates, Joana tenia 18 anys (va vestir l'hàbit de monjo als 15 anys).
Documentalment, Zamora va tornar al Monestir dos anys després i es pot deduir que va encarregar les làmines i, també va fer una descripció de les coves, anunciada en el seu diari.

EL MANUSCRIT I LES LÀMINES

Zamora en les notes del seu diari fa esment del seu interès de publicar la història natural de Montserrat, tal com anuncia en el seu escrit.
Dia 4 de enero de 1787
Por la mañana de este día subimos a ver las hermitas, y recorrer aquella eminencia; y en efecto vimos algunas, deteniéndonos especialmente en ver desde Trinidad los contornos de Montserrate, sus vistas dilatadas, etc., de que no hazemos mención particular porque habiéndonos ocurrido aquí la idea de quan útil sería la publicación de la Historia natural de esta montaña, y no pudiendo nosotros detenernos en este viage ha executar los reconocimientos necesarios para una empresa tan vasta, nos bolvimos a baxar al Monasterio con el ánimo firme de bolver quanto antes lo permitan nuestras ocupaciones, (sic).
Sembla evident que Zamora va iniciar els treballs per a la redacció de la història natural de Montserrat. La part gràfica fóra constituïda per l’àlbum, on s’hi troben vistes generals de la muntanya amb números de referència que s’han de relacionar amb un text, per exemple, a la cova del Salnitre el correspon el número 144 del Plano General, complementant-se l’àlbum amb els dibuixos de les ermites, cavernes i fonts. En el seu diari ens parla de text ja redactat. Día 2 de junio de 1789. (...) Sobre este pueblo se ve la cueva de Salnitre, cuya descripción tenemos en otra parte. Les dates coincideixen amb la inscripció que figura a la cova del Salnitre: Montaño 3 copias 1789. Aquest és l’autor dels dibuixos de l’àlbum.
A la pregunta del qüestionari enviat per Zamora a Collbató podem llegir la següent resposta.
Hay una cueva natural llamada del Salnitre, situada en la montaña que no se habita ni se sabe se haya habitado, en la que hay particulares concavidades y estrañas petrificaciones de la que no dudo tendrá S.S. individual noticia, como también de todo lo particular de dicha montaña, y por consiguiente de lo que ésta abraza del presente término.
(Nota a peu de plana). Esta cueva, muy espectacular y famosa, actualmente es habilitada para las visitas, p. 120, (sic). (AAVV, 1992).
Joana, - en negretes la part del paràgraf que no va incloure Muntadas - en el seu manuscrit al referir-se a la cova del Salnitre diu:
Miro como superfluo explicar lo formal a que se reduce lo interior de dicha cueva porque todo lo maravilloso y de mucho gusto que podría decir se verá más claramente en las originales láminas que van insertadas en esta obra, en las que tan fielmente lo dibujaron los señores interesados, quienes no perdonaron trabajo alguno a fin de tener una perfecta imagen y un cumplido retrato de sus adornos.
No obstante, para que se tenga mejor inteligencia de las dichas láminas me ha parecido dar una sucinta relación perteneciente a lo primoroso de ella (sic).
Baraut (1966), al parlar de les làmines diu: No sembla pas massa arriscat suposar desprès de tot que els "planos y vistas" encomanats a Francesc Remart i a Pere Pau Montanya tenien com a finalitat il·lustrar la "Historia natural" de què ens parla Zamora en les notes de viatge abans transcrites.
Rodón (1971-1972), al referir-se a l’escrit de Joana diu: El manuscrit consta d’uns fulls, concretament d’un quadernet no acabat d’escriure del tot que per la seva numeració de pàgines elevada dóna a entendre com si n’existissin d’anteriors. No hem transcrit aquí ni la primera part, dedicada a la visita i explicació de les ermites, ni l’última que parla de les fonts (algunes només) que es troben a Montserrat. Continua més endavant: Tal com es desprèn de la mateixa obra, – el manuscrit de Joana – aquesta fou escrita vers l’any 1801, pel que sembla com a borrador d’una Història Natural que volia escriure sobre Montserrat. Prosseguint a les notes: No se sap ben bé que quines làmines es tracta. Ens en podrien donar idea algunes de les que acompanyen les numeroses guies de Montserrat i de les coves, que es publicaren durant la segona meitat del segle XIX.
En una nota de la seva obra (Ardanuy i Ardanuy, 1995) referint-se a les làmines citades per Joana diuen: Podria tractar-se, de les làmines que, per encàrrec de Francisco de Zamora (1757-1812), realitzaren Pere Pau Montaña i Francesc Remart.

EL RIU SUBTERRANI DE LA COVA DEL SALNITRE

Segons Muntadas (1867), la galeria de la Cova del Salnitre que arriba fins a prop o a sota de l’ermita de Santa Anna, on un sorollós i cabalós riu va aturar l’exploració de Joana i els seus companys, ha estat una història que encara que inversemblant a alguns espeleòlegs ens ha fet resseguir o fins i tot intentar la desobstrucció d’alguna galeria sospitosa, sempre a la recerca de l’amagat bocarrón.
A Muntadas no li calia dir mentides ni inventar-se res, les seves fonts havien de ser el que s’havia escrit abans i la transmissió oral. Després de seixanta anys no quedava ningú que fos testimoni.
Si tenim en compte que Joana acabà d’escriure el seu manuscrit el 1806, no dient res d’això que explica Muntadas i en Joana se’n va anar amb els francesos el 1811, només ens queden cinc anys d’incògnita que després del text, que exposem a continuació, escrit abans que el de Muntadas, ens pot aclarir prou els dubtes sobre la veracitat de la història del riu.
Según version de personas respetables que visitaron las cuevas de Monserrate á últimos del siglo pasado, atravesaba una de ellas un pequeño torrente desapareciendo á poco entre las peñas. Su curso habrá cambiado con el tiempo por causas desconocidas, si bien suponen algunos viajeros que las han visitado recientemente, que se percibe un rumor de aguas subterráneas desde el estremo de una de sus mas recónditas galerias (sic). Nota al peu p. 104.
(...) A últimos del siglo pasado llegaron hasta las inmediaciones del segundo pozo, donde se veian entonces considerables charcos, los PP. Grau y Ametller, monjes de Monserrate, cuyos religiosos iban en compañía de un magistrado de esta audiencia territorial. Tambien llegaron hasta aquel lugar en 1808 el P. Blanch general de la religión con varios monges y guias que le acompañaban (sic), p. 112 (Solà, 1852).
Solà, al principi de la seva obra, ens diu que, ja feia anys que havia fet els dibuixos de la cova del Salnitre. Podria ser que fos el mateix pare Blanch, que morí el 1851, el que el donés les noticies anteriors. El magistrat que es cita abans i a continuació ha de tractar-se de Francisco de Zamora.
Otras cuevas, además de las descritas - Salnitre -, encierra Montserrat, que sin ser tan notables, no son menos raras y sorprendentes. El P. Ametller, célebre naturalista, y el P. Grau, farmacéutico, pertenecientes los dos últimos a la Comunidad de Montserrat, entre otras de sus excursiones científicas, dejaron gratos recuerdos de la que hicieron a últimos del siglo pasado con un Magistrado de la Audiencia de Barcelona y varias personas inteligentes y aficionadas. Penetraron hasta un lugar al presente obstruido por desplomes de rocas, desde el cual se oía el rumor de las aguas como atravesando a manera de riachuelos, y sus relaciones superan en mucho a las que recientemente se han impreso, escritas sobre lo que actualmente puede seguirse de las cuevas. (Martí, 1856).
Passant pocs anys de la publicació de la notícia anterior, el prevere Martí, la transforma i ja li dóna el caràcter de faula.
El 1850, Víctor Balaguer efectuà un interrogatori al mateix pare Blanch, que segons la nota de Solà, abans esmentada, havia visitat les coves en 1808.
(...) inquirí, pregunté, indagué, y recuerdo que en una conversación con el padre Blanch (1850), anciano de blanca cabellera y de rostro patriarcal, á quien después la muerte ha abierto las puertas de la patria de los justos (1851), solté la idea de visitar las cuevas.
¿Qué cuevas? me preguntó.
No sé, le contesté, unas cuevas de que se me ha hablado, no recuerdo precisamente por quién, como de una cosa maravillosa.
El venerable religioso hizo un gesto de incredulidad.
Ignoro lo que me dice usted. Me es completamente desconocida la existencia de esas cuevas.
Y entonces recurrí a mi memoria, hice algunos esfuerzos, recogí mis ideas esparcidas y recordé algo más, recordé que se me habian indicado las cuevas como existentes en la montaña por la parte de Collbató.
¡Ah! me dijo el padre Blanch, ya caigo, puede que le hayan hablado á usted de un agujero de la boca de una cueva que se halla al S.O. de la montaña encima del pueblo de Collbató. En efecto, tengo ahora presente, pero no es más que una vaga idea, haber oido contar que á principios de este siglo ó á fines del anterior penetró allí un magistrado de Barcelona con un guia, los cuales permanecieron algunas horas dentro, saliendo al parecer asombrados de su grandiosidad. Empero, puede suceder muy bien que esto no sea más que una fábula.
El octogenario religioso no pudo decirme nada más.
Josep Blanch i Graells, coneix la visita de Zamora, i diu que podria ser una faula.
Alexandre de Laborde, militar francès, visità Montserrat en 1790 interessant-se per la cova del Salnitre. L’any 1806 aixeca uns gravats de la cova i ens dóna noticies, entre d’altres, de les exploracions de Zamora: (...) aucun voyageur n’avoit encore visité ces abimes; M. de Zamora et quelques pères du convent étoient les seuls que le désir de connoìtre tous les genres de beautés de la montagne avoit dèjá porté à entrependre ce voyage pénible et dangereux, (sic), i també de l’ordre de l’alcalde de Collbató de prohibir, degut als accidents, l’entrada als visitants de la cova sense anar acompanyats d’experts coneixedors de la caverna.

CONCLUSIONS

L’any 1806, data de finalització de la part que es coneix del manuscrit de Joana, Laborde, en la seva obra, parla de Zamora.
Blanch que explorà la cova del Salnitre en 1808, l’any 1850 es refereix a un magistrat, el mateix que Solà, 1852 i Martí, 1856.
Els elements en que es poden basar la faula transmesa per Martí i després per Muntadas, són més versemblants amb les exploracions de Zamora que amb les de Joana.
El nom i l’àlbum de Zamora no arriba a Muntadas, però si una faula, i aquesta se la atribuiex a Joana.
1790, quedà elaborat l’àlbum encarregat per Zamora que havia de servir d’il·lustració per a la confecció de la seva història natural de Montserrat. En aquest àlbum s’inclouen varies vistes de la cova del Salnitre amb la seva topografia, la més antiga coneguda de una caverna al nostre país, també de la boca dels pouetons de les Agulles.
1801/1806, Joana escriu un manuscrit, seguint les pautes de les làmines de l’àlbum de Zamora, ermites, coves i fonts, amb la intenció d’elaborar una història natural de Montserrat, a l’igual que Zamora.
Joana, descriu la cova del Salnitre a partir d’aquestes làmines, no donant referència dels autors, com no sigui a la part del manuscrit no conservada.
1867, Muntadas transcriu, no literalment, part del manuscrit de Joana, barrejant-lo amb text propi. Transmet una llegenda sobre una galeria que va desaparèixer a la cova del Salnitre, atribuint a Joana una expedició feta per Zamora. Donà per cremades, el 1811, les làmines, ja que ell no sap de quines es tracten, però el més segur és que ja no restaven al monestir.
1896, Martel visità la cova del Salnitre, li mostren una topografia anònima, escala 1: 500, de la caverna que podria tractar-s’hi de la publicada el 1898 per Canibell.
1907, el Dr. Serradell pregunta al pare Marcet de Montserrat sobre les làmines i el mapa que cità Muntadas, li contesta que no creu que existeixen.
1966, Baraut diu que, en recent l’àlbum de Zamora ha estat adquirit per la biblioteca del monestir, no diu com, ni a qui. Reprodueix les làmines de les ermites, del contingut de les altres làmines no hi fa esment.
1970, Rodón donà noticia del manuscrit de Joana.
1971, Rodón, transcriu, comenta i publica el manuscrit de Joana. Al referir-se a les làmines, no sap de quines es tracten. No cita a Zamora ni la seves relacions amb les làmines que com mínim ja feia cinc anys que tornaven a restar al monestir. Tampoc diu res de l’escrit de Baraut.
1973, Boixareu transcriu el diari de Zamora, on reprodueix totes les làmines de l’àlbum. No cita el manuscrit de Joana.
A la Biblioteca del Palau Reial de Madrid, es conserven manuscrits de Zamora, dels que desconec el seu contingut, on, potser, podria trobar-se la descripció de la cova del Salnitre, i ajudar a resoldre incògnites divulgant quelcom més de la història de Montserrat:
Fitxa 1678. Memòria sobre la Muntanya de Montserrat.
Fitxa 2519. Cartes i documents diversos sobre Montserrat.
Fitxa 2520. Notícies i documents diversos sobre Montserrat.

BIBLIOGRAFIA

AAVV. (1992). El Baix Llobregat el 1789. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora. Ed. Curial. Barcelona.
ARDANUY I DELLÀ, A. i J. (1995). El misteriós riu subterrani de Montserrat. Ed. Arduny i Arduny, 97 pp. L’Hospitalet de Llobregat.
AYMAMÍ, G. (1980). "Notas acerca de la bibliografía sobre la Cueva del Salitre". Bois, 5, 6-20. Barcelona.
BALAGUER, V. (1852, s/d). Las Cuevas de Montserrat. Ed. Salvador Manero, 108 pp. Barcelona.
BALAGUER, V. (1857). Guía de Montserrat y de sus cuevas. Im. Nueva de J.Jepús y R. Villegas, 188 pp. Barcelona.
BALAGUER I CIRERA,, V. (2003). Una expedició a les coves de Montserrat. Estudi preliminar, traducció i edició, VALLÈS ALTÉS, J., 179 pp. A3 Ed. Sant Esteve Sesrovires.
BARAUT, C. (1966). "Iconografia de les ermites i dels ermitans de Montserrat". Miscellania Barcinonensia, XII, 37-52. Barcelona.
BOIXAREU, R. (1973). "Diario de los viajes hechos en Cataluña" de Francisco de Zamora. Seguit de la resposta del corregiment de Barcelona al seu qüestionari feta per Josep Albert Navarro-Mas i Marquet. Ed. Curial, 511 pp. Barcelona.
BORRÀS I XAVIER, J., BENEITO I SANTMIQUEL, A. (1984). Resum Històric de l'Espeleologia Catalana, 8 pp. En, Sota Terra, 5. Barcelona.
CANIBELL. E. (1898). Montserrat. Álbum – Guia – Plano – Historia. Tip. La Académica. Barcelona.
CARDONA I OLIVÁN, F. (1990). Grans cavitats de Catalunya, V. II, 484 pp. Badalona.
CORNET Y MAS, C. (1858). Tres días en Montserrat. Guía histórico-descriptiva de todo cuanto contiene y encierra esta montaña. Librería del Plus Ultra. Barcelona. 2ª edi. (1863) 520 pp. 3ª edi, (1890) 405 pp. 4ª edi. (1893) 406 pp.
FAURA I SANS, M. (1911). La Espeleología de Cataluña. Mem. R. Scdad. Española de Htria. Ntral., T. VI, M. 6ª, 168 pp. Madrid.
JOANA I VIDAL, G. (1801/1806). Manuscrit. Biblioteca del Monestir de Montserrat.
LABORDE, A. de. (1813). Voyage pittoresque et historique et description de la principauté de Catalogne. Paris.
LABORDE, A. de. (1974). Viatge pintoresc i històric, vol. I, 270 pp. Pu. Abadia de Montserrat. Barcelona
LLOPIS, N., THOMAS, J.M. (1953). "Estudio hidrogeológico de la vertiente meridional de Montserrat (provincia de Barcelona). Speleon, t. IV nº (3-4), 121-192. Oviedo.
MAHEU, J. (1912). Exploration et flore souterraine des cavernes de Catalogne et des iles Baléares. Spelunca, 67, 108 pp. Paris.
MARTEL, E.A. (1898). Exploraciones subterráneas en Baleares y Cataluña. Btín. Comi. Map. Geolo. de España, t. XXIV. T. IV 2ª serie (1897), 229-257. Madrid.
MARTEL, E.A. (1898). Las Cuevas del Drach. 36 pp. Tip. del Comercio. Palma de Mallorca.
MARTÍ HENNEBERG, J. (1994). L'Excursionisme científic i la seva contribució a les ciències naturals i a la geografia. Ed. Alta Fulla, 168 pp. Barcelona.
MARTI Y CANTÓ, J. (1856). Mes lírico a María, ó Los Cancioneros de Montserrat. 2ª edició (1863). Magriña y Subirana, 234 pp. Barcelona.
MARTI Y CANTÓ, J. (1868). Historia de la Imagen y Santuario de Ntra. Sra. de Montserrat y viaje pintoresco a sus cuevas subterráneas 4ª edi. 256 pp. Imp. de el Porvenir de la Viuda Bassas. Barcelona. 5ª edi. (1877), Juan Roca y Bros, 254 pp. Barcelona.
MASATS I LLOVER, J. (1995, 3ª edi.). En Mansuet Boxó. Entre la llegenda i la història. Ed. L’Autor, 140 pp. Castellbell i El Vilar. (1ª edi. 1989).
MIÑARRO, JM.; ROVIRA, J.; VICTORIA, JM. (1976). "Indice de topografias catalanas publicadas, como contribución al inventario espeleológico de Catalunya". Espeleosie, 19, 5-52. Barcelona.
MIRET PÉREZ, F. (1996). “Topografias de la Cova del Salnitre – 1790/1988”. Btin. Museo Andaluz de la Espeleología, 10, 7-13. Granada.
MIRET PÉREZ, F. (2002). Monserrate Subterránea, 1852 (Ciento cincuenta aniversario de su publicación). Bol. Museo Andaluz de la Espeleología, 14, 3-10. Granada.
MIRET, F. (2003). Monserrate Subterránea, EspeleoCat, 1, 12-14. FCE. Barcelona.
MONTAÑA, Pedro Pablo, REMART, Francisco. (1790). Planos y vistas de Montserrate. Àlbum de dibuixos. Biblioteca del Monestir de Montserrat.
MOR BENEDITO, J. (1974). "Bibliografía espeleológica y geológica de Montserrat. Addenda al Catàleg Espeleològic de Montserrat. Operació Montserrat-71". Speleon, 21, 147-156. Barcelona.
MUNTADAS, M. (1867). Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir, ó lo que fué hasta su destrucción el año 1811, lo que es desde su destrucción y lo que será en adelante. Imprenta de D. Pablo Roca, á cargo de D. Luis Roca, 512 pp. Manresa.
PALLARÈS-PERSONAT, J (1996). “Francisco de Zamora: Un precursor de l’espeleologia a Catalunya al sègle XVIII”. V Jornades de literatura Excursionista, 1-10. U.E.C., Barcelona.
RODÓN CARRERAS, G. (1970). “Reflexiones sobre la espeleología en Cataluña dentro de una perspectiva histórica”. Comunicaciones Primer Congreso Nacional Espeleología, 235-237. Barcelona.
RODÓN I CARRERAS, G. (1971). "El manuscrito del Padre Gerard Joana (1769-1841)". Geo y Bio Karst, 30, 21-28. Barcelona.
RODÓN I CARRERAS, G. (1971). "El manuscrito del Padre Gerard Joana (1769-1841)". 1ª parte. Cordada, 174, 32-36. Barcelona.
RODÓN I CARRERAS, G. (1972). "El manuscrito del Padre Gerard Joana (1769-1841)". 2ª parte. Cordada, 175, 39-42. Barcelona.
SERRADELL, B. (1909). "L'avenc dels Pouetons de les Agulles a la montanya de Montserrat (terme del Bruc). Sota Terra, 117-167. Club Muntanyenc. Barcelona.
SOLA, M. (1852). Montserrate Subterránea. 128 pp. Im. Hispana de Vicente Castaños. Barcelona.
THÓS Y CODINA, S. (1878). El agua en la tierra. Ed. El Autor, 304 pp. Barcelona.
ULLASTRE MARTORELL, J. (1971). "Ensayo bibliográfico de la espeleología en Cataluña". Speleon, 18, 101-153. Barcelona.
ULLASTRE MARTORELL, J. (1974). Relación crítica y descriptiva de los antecedentes bibliográficos sobre la espeleología de la Zona 5. Catálogo espeleológico de la provincia de Barcelona II, 11-42. Barcelona.
ZAMORA, Francisco de. Diversos manuscrits. Biblioteca del Palacio Real de Madrid.